El dia 9 de març de l’any 2020 el col·lectiu artencurs va dur a terme una performance relacionada amb l’empoderament de la dona i trencament amb el clàssic sistema heteropatriarcal binari. L’acte formava part d’una iniciativa feminista de la Universitat Autònoma de Barcelona: la Commemoració del Dia Internacional de les Dones Treballadores.
Així, a les 14:45 a les carpes de la facultat de filosofia i lletres, on les estudiants es disposaven a dinar tranquil·lament gaudint del sol que feia aquell dia, un noi va saltar a sobre d’una taula tot cridant: “Atenció!” per fer veure el començament de la performance que ningú esperava. Aquell noi va prosseguir llegint en veu alta “La Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà” de París de 1789. Poc a poc, a la seva veu s’hi van sumar tres boques més, representant així el poble francès aixecant-se per trencar amb l’antic règim.
Mentre aquests quatre nois llegien en plena veu els articles de la carta, va arribar el moment on la lectura de la primera declaració es va solapar amb una altra: “La Declaració dels Drets de la Dona i Ciutadana” d’Olympe de Gouges de 1791. Els ulls de l’espectador visionaven la situació d’aquesta forma: d’una banda, una taula amb quatre homes damunt i, a la taula del costat, en contraposició, una dona s’aixeca amb tot el seu cos, mirant el rostre dels nois. Alça la veu, llegeix, viu aquesta declaració que apostava per la igualtat de gènere, per la visibilització de la dona com a ciutadana i pel seu empoderament polític. Poc a poc, s’hi sumen tres dones més aconseguint una veu més alta que l’entonació jacobina. Acte seguit, els homes deixen de llegir la seva declaració i, canviant de lloc, pugen a la taula de les dones, això sí, mantenint distàncies materials i simbòliques, mantenint centímetres de separació, mantenint el binarisme. Llegeixen el mateix que elles, accepten certa igualtat civil. Tots sobre una taula, tot en un moment de poder en alça, en un crit per visibilitzar i prendre la paraula.
Ens allunyem dels ulls de les espectadores per tornar al pretèrit de la narradora. Finalment, hi va haver una última performació en un altre espai; aquesta vegada al terra, abaix, a l’àgora. Una noia va baixar i, a continuació, s’hi afegia un dels nois: No hi havia jerarquització, no hi havia lloc per homes ni per dones (o hi havia tot el lloc), no hi havia un ordre establert, ja no hi havia distàncies; a més, el públic i ells eren el mateix, a la mateixa arena. L’última posada en escena parlava del feminisme transhumanista i posthumanista des d'una perspectiva cibernètica. “El género goza de performatividad, es decir, cada individuo puede no sólo construir libremente su género sino que además puede cambiar de un género a otro cuantas veces desee.“ diuen Fermín J. González-Melado i José M.Martínez-Guisola. Això és la negació d’una naturalesa estàtica i immutable, la impossible classificació de la persona en relació al seu gènere perquè hi ha liquiditat de la identitat. Poder ser-ho, i de fet, ser-ho tot i així no donar pas a una estructura de poder assentada només en un lloc. Això és l’últim que atalaiava el públic: un grup de persones que llegien sobre l’existència i la possibilitat de no ser una sola cosa. Un atac al dos. Un grup que parlava de poder reescriure d’aquesta forma les relacions i difuminar els límits. Quelcom que si es troba, s’ha de trobar al terra i en totes.
Text de Marta Pérez Sánchez, Ivette Chia, Artiom Vnebreaci i Gena Linkov, alumni del grau de Filosofia de la UAB i membres del col·lectiu artencurs. Escrit el 18 de març de 2020.
Comments